L’Almeria Teatre, una de les sales amb més encant del panorama artístic barceloní i que és a punt de complir deu anys, té una màquina de crispetes. És a dir, que el públic pot menjar mentre gaudeix de la interpretació dels actors. Aquest detall, que pot semblar només una anècdota, en realitat simbolitza tota una filosofia teatral que s’ha guanyat el favor dels espectadors al llarg d’una de les dècades més difícils per a la dramatúrgia del país.

El local, que antigament havia estat un bingo i, si ens remuntem encara més enrere, als anys 60, ja havia estat un teatre pertanyent a la Casa de Almería, focalitza els seus esforços perquè els espectadors s’hi sentin com a casa.

L’artífex d’aquest petit triomf teatral és en Víctor Álvaro, actor, dramaturg, director de teatre, taquiller, cap de sala i tot allò que tingui a veure amb la vida davant i darrere del teló. El seu projecte va començar fa vint anys, quan va dirigir una obra de Lorca i, d’aquesta manera, va néixer la companyia Gataro. L’Almeria Teatre havia de ser la sala en la qual exhibir les peces teatrals d’aquest grup, però el projecte ha anat molt més enllà.

– Què conserva l’actual Almeria Teatre d’aquella Casa de Almería sobre la qual es va erigir?

– Les propostes inicials per adaptar el teatre a la normativa actual destruïen l’estructura original de la sala, o sigui que vaig batallar molt amb l’arquitecte perquè la conservés. També hem recuperat la volta catalana. La nostra filosofia no passava per obrir un nou teatre, sinó per recuperar un teatre per a la ciutat. Pensàvem que això seria un valor afegit i que des de les institucions hi hauria un recolzament que no ha existit tret de casos puntuals.

– La manca de suport és un problema de les sales petites o del teatre en general?

– De la cultura, jo diria. A més, el teatre i la dansa estan considerats com un element d’oci i no com un valor fonamental per crear ciutadans amb opinió pròpia.

– Quin balanç fas dels deu anys a l’Almeria Teatre?

– Quan miro enrere, penso que ja podria tancar demà perquè he pogut fer el teatre que volia fer i m’he relacionat amb les companyies i els espectadors de la forma que jo volia. No és que vulgui tancar, però sí que em sento satisfet amb la feina feta. Si no hem arribat al nombre d’espectadors que esperava, és perquè hem viscut una de les pitjors èpoques que hi ha hagut per al teatre. Vam començar el 2008, quan va esclatar la crisi, i vam patir l’IVA cultural, que es va triplicar i va passar del 7% al 21%. Això hauria de ser un delicte. Nosaltres podem estar contents, que encara funcionem, però moltes empreses culturals han hagut de tancar.

– Quin ha estat el secret per sobreviure?

– Per una banda, devem tenir un àngel de la guarda que ens ha donat un cop de mà quan pensàvem que no ens ensortiríem. D’altra banda, crec que ser petit et dona agilitat. I si saps aprofitar això, tens avantatge. Per exemple, un cop em trobava al Quebec escrivint l’obra Bienvenida Mrs. Merkel per representar-la al teatre i em va trucar en Benet i Jornet per demanar-nos si podien estrenar a casa nostra una obra que estava prevista per a la Sala Beckett. Evidentment, ens hi vam adaptar i ho vam fer! Vaig fer l’escenografia, la il·luminació, l’ajudantia de direcció amb en Xavier Albertí… Va ser una gran oportunitat!

A més a més, crec que si alguna cosa m’agrada a mi, a algú més li agradarà, perquè no tinc un gust tan exquisit ni refinat. A banda d’això, no sé distingir per gèneres. Em deixo anar i faig el que crec que he de fer per comunicar, ja sigui teatre de gest, musicals, màscares, òpera, dansa…

– A nivell de programació, quin és el balanç d’aquests deu anys?

– Estic molt Ja a la primera temporada vam estrenar Pegados, de Ferran González i Alícia Serrat, que aleshores ningú volia programar i ara s’està fent arreu del món. Llibert, de Gemma Brió, tampoc trobava ningú que l’acollís i va venir a l’Almeria Teatre. Va obtenir un èxit rotund. Un altre exemple: aquesta temporada hem acollit el Trio Les Cot amb l’obra París i al gener actuarà a la sala Bars. Aquesta tendència s’ha anat repetint al llarg dels anys i ens indica que alguna cosa estem fent bé. La nostra voluntat, a banda de ser l’espai de residència de Gataro, era ser un espai intermedi entre les sales alternatives i els teatres més grans per fer de trampolí d’altres companyies.

– El projecte artístic de l’Almeria Teatre s’emmarca en el concepte fringe. De què es tracta?

– Fringe vol dir “en el límit”, al marge de modes o de la tradicional distinció entre el festival oficial i l’off. Quan vam obrir l’Almeria Teatre, els periodistes ens consideraven una sala alternativa, però aquest és un segell molt cremat que recorda a coses introspectives i fosques. No és el que jo volia. Busco un teatre d’autor a nivell dramatúrgic, de missatge i de posada en escena, però amb una finalitat comunicativa i d’entreteniment. Hi havia un buit entre les sales alternatives que pensaven en l’autor i els grans teatres que pensaven en el productor. Tenim clar que hem de pensar en el públic.

– Quins són els eixos de la temporada 2018-2019?

– Celebrem el vintè aniversari de la companyia Gataro. Ho fem amb l’espectacle Poe, el cabaret macabre, un autohomenatge basat en l’obra de Dagoll Dagom en què es poden trobar elements d’onze espectacles anteriors i vinculem molts gèneres que hem tocat al llarg d’aquests anys, com la dansa i les màscares. Al març presentarem Patufet Horror Show o la Barretina Mecànica, una gamberrada de Lluís-Anton Baulenas amb música dels germans Joan i Pau Oliver.

Víctor Álvaro dirigeix 'Poe, el cabaret macabre', per commemorar el vintè aniversari de la companyia Gataro.

Víctor Álvaro dirigeix ‘Poe, el cabaret macabre’, per commemorar el vintè aniversari de la companyia Gataro.

– Ets actor, productor, director, empresari, figurinista, androminista, il·luminador… Quins avantatges té tocar tantes tecles del teatre?

– Sobretot, el fet d’estar trepitjant el teatre cada dia. Estant aquí, rebo molts inputs de la gent, que es pensa que sóc personal de sala o de taquilla. També descobreixes el punt de vista del públic estranger. Des de fa cinc anys, estem acollint el Jocular Theatre per fer teatre en anglès i hem ampliat el nombre de produccions en aquesta llengua i en francès i basc. A Catalunya tenim un alt nivell creatiu i és una llàstima que ens tanquem i ens creguem que el català és un idioma minoritari.

– Com ho feu per fidelitzar el vostre públic?

– Sense dubte, que algú vingui un cop ajuda perquè després repeteixi. Nosaltres ens esforcem perquè hi estigui com a casa. Com que no podem competir en nombre de cartells i banderoles, apostem per la sorpresa tan aviat com l’espectador entra, i per la comoditat. Per exemple, hem millorat la visibilitat a les grades, malgrat que haguem perdut aforament. A banda d’això, els primers anys de l’Almeria Teatre vam recollir l’esperit del Teatre Lliure de Fabià Puigserver per sorprendre el públic amb una distribució de l’espai diferent a cada obra.

– Es pot sorprendre tant com a director d’una sala que com a director d’una obra de teatre?

– Hi ha marge per sorprendre en la mesura que no ens estiguem quiets. Ens hem d’adaptar als nous temps sense pudor. Des del principi, vaig voler tenir una màquina de crispetes al teatre. Últimament a molts teatres no es menja durant les funcions, però només cal recordar el corral de comèdies, on la gent es barrejava, menjava i cridava mentre s’hi representava Cervantes. Per això, amb la màquina de crispetes volem dir: “relaxa’t i gaudeix”.

– El teatre no és un santuari.

– És clar. En el moment que algú ho cregui, no s’hi sentirà com a casa. Per exemple, a Flor de nit vam fer un bis en què els espectadors podien escollir quin duet cantaria i podien gravar i compartir l’actuació. Si el cinema, els videojocs i els llibres ja no es consumeixen com abans, per què al teatre no hauríem de trobar noves maneres de relacionar-nos amb l’espectador? Evidentment, cal respecte per qui t’està explicant una història, però si tot es limita a posar els espectadors en fila, callats i a les fosques, estarem morts, perquè la gent es quedarà a casa veient Netflix.

– Parlem de la gestió d’entrades. Quins canals de venda utilitzeu?

– Principalment 4Tickets, perquè tinc una convicció molt forta: qui millor que tu per oferir les millors entrades al millor preu? És absurd que altres plataformes tinguin els nostres tickets més econòmics i que, a més, haguem de pagar una comissió per les vendes.

Nosaltres no podem permetre’ns una producció de vídeo a TV3 ni fer abonaments, ja que tenim temporades flexibles per allargar les obres que millor funcionen. Aleshores ho fem al revés: a través de 4Tickets, premiem els espectadors més fidels amb descomptes. Per exemple, a algú que ha vingut a veure musicals a l’Almeria Teatre i està a la nostra base de dades, li podem oferir una promoció molt concreta.

– Com aconseguiu les direccions de correu?  

– Quan algú compra online, i això és en el 80% dels casos, ens deixa les seves dades. 4Tickets representa el primer nexe d’unió amb els espectadors i ens facilita la compra amb el mòbil. L’espectador pot accedir a la funció sense haver d’imprimir l’entrada. Això suposa un estalvi i és més pràctic, perquè ningú s’oblida el ticket.

– I què feu per atraure públic nou?

– Fem servir les xarxes socials. També ens ajuda molt el fet d’acollir altres companyies, cosa que provoca un transvasament d’espectadors i fa créixer la bossa de públic. Per exemple, quan el Trio Les Cot ha vingut a representar París, ha apropat el seu públic a l’Almeria Teatre.

– Consideres que les altres sales de teatre són la vostra competència?

– Impossible, som col·legues. Només ens robaríem espectadors si actuéssim un sol dia a l’any. Aficionar-se al teatre és una qüestió d’hàbit. Per això, que La Jaula de las locas funcioni molt bé i estigui molt de temps en cartellera ens beneficia a tots, ja que li demostra a molta gent que pot anar al teatre i passar-s’ho bé. Si els espectadors es queden amb ganes de més, és possible que vegin alguna altra obra de teatre en una sala diferent mentre el Tívoli no canvia d’espectacle.

– Com veus l’Almeria Teatre l’any 2029?

– No sé si m’hi veig deu anys més al capdavant, ja que m’agrada fer coses diferents. Voldria, això sí, que sota el nom d’Almeria Teatre o de qualsevol altre, segueixi sent un espai cultural. I que l’esforç d’aquests deu anys hagin servit per a deu anys més de cultura.

L’Almeria Teatre i 4Tickets ofereixen l’experiència de regalar ‘Poe, el cabaret macabre’, aquest Nadal. Consulta les tarifes aquí.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies